Un dels conceptes més freqüents en els discursos respecte a les poblacions originàries del sud del Sàhara instal·lades a Europa, en particular a Espanya, és “integració”. En parlen la classe política i també les ciutadanes i els ciutadans corrents. No poques vegades la ideologia “integracionista” presenta el continent africà com un bloc monolític. És a dir: basant-se en una concepció racista dels pobles, es redueix l’essència intrínseca de les africanes i els africans a unes quantes característiques proclamades “comunes a totes les africanes i tots els africans”. Aquestes característiques pseudo-comunes a “totes les africanes i tots els africans” autoritzen les/els pro-integracionistes a amuntegar els “col·lectius africans” dins d’un grup, més aviat menyspreat, dit “elles/ells”, “les/els immigrants”, “les/els negres”, que situen als antípodes d’un món meravellós: “nosaltres”, “els occidentals”, “els blancs”.

Aquesta creuada de la “integració generalitzada” té diversos “articles de fe”. Parlaré aquí només d’un dels més rellevants d’aquests axiomes, a saber: la convicció segons la qual les africanes i els africans coneixen molt poc o no coneixen gens “LA cultura occidental”.

És un error immens. Perquè, des de l’època colonial, no pas “LA cultura occidental” sinó, més aviat, “les cultures occidentals” no són cap misteri per multituds  d’africanes i africans. En efecte, sense haver posat la punta del peu a cap país europeu, són miríades les africanes i els africans que han aconseguit una proesa de què no es parla mai o es parla massa poc aquí: generar una identitat africana pròpia, resultat de la fusió harmoniosa entre arrels africanes i occidentals.

Els agents d’aquest fenomen particular són múltiples. Considero aquí només un d’aquests factors que, al meu parer, ha tingut efectes més durables: la instrucció. Convé saber que les característiques de l’ensenyament a l’Àfrica fan que aquest sigui una de les eines més potents per a la propagació de la cultura occidental a l’Àfrica. En efecte, a més del fet que, a molts indrets de l’Àfrica, la instrucció es fa gairebé exclusivament, segons el país, en anglès, francès, portuguès i castellà, la instrucció a l’Àfrica realitza dues tasques conjuntes: consolidar l’arrelament africà de la joventut i alhora dotar-la d’instruments aptes a fer-ne unes decisores i uns decisors del món contemporani. La segona ambició seria una pura utopia sense un ensenyament adient de les cultures occidentals, en particular europees.

El repte de la instrucció a l’Àfrica -en particular amb els seus dos vessants, africà i occidental- constitueix una decisió que posa una carrega financera extrema sobre els Estats sovint molt dèbils econòmicament. Davant la penúria financera que constitueix el destí també de moltes famílies africanes, la gran majoria d’elles recorren al treball principalment de les dones. Són elles, les nostres mares, les nostres àvies, les nostres germanes, les dones coratge, sense la inventiva i l’abnegació de les quals estudiar seria un somni impossible per la gran majoria de les africanes i els africans. Igualment pels infants, les joves i els joves de l’Àfrica estudiar comporta sacrificis inimaginables pels alumnes i estudiants d’aquí.  

Convé subratllar que l’ensenyament de les cultures occidentals a l’Àfrica no és comparable a l’“aproximació a l’Àfrica” que consta en alguns currículums escolars i universitaris occidentals. Perquè a l’Àfrica, s’estudia la literatura, la història, la geografia, les llengües, etc. occidentals no pas corrent (en 30 minuts!), sinó durant anys, des de l’escola primària fins a la Universitat.

Explico tot això per dir que la ideologia de la “integració generalitzada” és impròpia i “caduca”, quan es parla avui del continent africà. En efecte, la millora de l’accés a la formació escolar i universitària -sobretot per les noies- al llarg d’aquests últims anys fa que actualment siguin nombroses les africanes i nombrosos els africans que no esperen l’arribada a Europa per “integrar”-se en les cultures occidentals. Perquè, gràcies a aquesta instrucció, moltes africanes i molts africans opten, ja a l’Àfrica mateixa, pels principis constitutius de les societats occidentals, ensenyats pels grans pensadors europeus com ara Sòcrates, Simone de Beauvoir, Voltaire, etc. Però, sense renunciar a la seva identitat africana.

Obrim efectivament els cors i les portes a les africanes i els africans de Catalunya  i quedarem meravellats. Ex Africa semper aliquid novi. Àfrica sempre sorprèn. Agradablement.

Jean Bosco BOTSHO