Guerra i Pau és el títol d’un llibre però també és el guió dels informatius televisius. Ens agrada la pau i volem oblidar la guerra, confinada a llocs estranys i distants. O de vegades en llocs més pròxims, banyats pel nostre mar, o lloc d’origen de la nostra senyora de fer feines. Aleshores no podem dir que no en sabem res, de manera que baixem la vista, o canviem de canal, o ens concentrem en el plat que estem sopant, creient que així no hi haurà ferits, mutilats, nens orfes, homes esventrats.

A Paris es fa cada any una fira d’armament militar, aquest any consagrada a ( aguanteu el riure) “Lògiques de la defensa i intel.ligència artificial”. Informàtics, economistes, enginyers, analistes diversos, investigadors o experts en sanitat, s’hi reuneixen amb caps polítics, contractistes i militars, i discuteixen l’eficiència relativa de cada nova descoberta. Són molt poc cultes: ignoren, per exemple, que després de dos anys de guerra a Ucraïna, les posicions dels dos exèrcits són exactament les mateixes que hi havia abans. De manera que s’haguessin pogut quedar quiets, limitant-se a cantar himnes nacionals i exhibir uniformes, i la situació seria la mateixa, estalviant-se les (aproximadament) 350.000 baixes registrades. ( És cert, però, que sense dos anys de guerra, la xifra de negoci del sector seria molt menor).

Això es pot generalitzar: una guerra és quelcom essencialment ineficient. Destrueix vides, trenca coses, arrassa un país, amb costos de valor molt superior als hipotètics beneficis que puguin sortir-ne. I si parlem dels costos morals ( això que ara en diuen “reputacionals”), l’impacte és terrible: quants anys trigarà Israel a fer que el món àrabo – islàmic oblidi Gaza? I aquests costos són enormes per tothom, sense cap excepció : en l’arc d’una generació hem vist sortir fugint de l’Afganistan tant l’exèrcit rús com l’americà.

De manera que, encara que sembli una obvietat, una pau és sempre preferible a una guerra. I només els que hi guanyen diran que això és una ingenuïtat. És millor, en defintiva, ser amics que ser enemics. I per això ens diem Amics de la UAB, no?

Joan Botella, Catedràtic Emèrit de la UAB